dimecres, 14 de juliol de 2010

Entrada 500 o del per què Esquerra Unida

No he de justificar-me davant ningú, és clar, però escriure sobre el per què d’afiliar-me a Esquerra Unida del País Valencià em servirà per a posar en ordre una sèrie d’idees que fa temps m’acompanyen:

REFORMA O REVOLUCIÓ
La vella tensió al si de la socialdemocràcia és avui dia, més actual que mai. L’actual conjuntura mundial, la d’una crisi sistèmica (no sols econòmica, sinó també política, social i ecològica) fa patent la urgent necessitat de bastir una alternativa.
Tot i que els mitjans de comunicació ens vullguen fer creure que no hi ha solució més que la de fer un ajust estructural a despenses de la classe treballadora, i que el sistema capitalista, una vegada superat l’impasse actual, renaixerà de les seues cendres; el ben cert és que l’eixida del capitalisme ja es troba en marxa.
Aquesta hipòtesi, sostinguda per nombrosos teòrics marxistes, es basa en la idea que el sistema ja hauria arribat als seus límits, i que, aquesta vegada, no hi ha possibilitat de reinvenció.
Per tant, no sols el (neo)liberalisme estaria superat pels esdeveniments, sinó també, i sobretot, la socialdemocràcia actual (en la versió revisionista, reformista, keynesiana), és a dir: PSOE a l’Estat Espanyol, PSD a Alemanya, etc.
Ara bé, la deriva del capitalisme no ha d’acabar, necessàriament, en quelcom millor. L’esquerra es troba en un vertader punt d’inflexió i ha d’actuar per tal, d’una banda, de millorar les pèssimes condicions en que es troba la població desocupada i assalariada, i d’altra, de bastir una alternativa sistèmica real.
A l’Estat Espanyol (amb les excepcions de Catalunya i Euskadi i tal vegada, Navarra), eixe paper, siguent realistes, correspon a Izquierda Unida.

LA QÜESTIÓ NACIONAL
En el darrer paràgraf he afirmat que IU és la força política que ha de convertir-se en el canal que aglutine l’esquerra i actue com un vertader partit de classe, que represente els interessos de les treballadores, al carrer i als parlaments. Al País Valencià no és gaire diferent que a d’altres territoris. És veritat que a la nostra terra hi ha certa complexitat que no existeix a Madrid o a Astúries. Es tracta de la qüestió nacional. Però això és més senzill del que pot semblar a simple vista.
Mentre l’organització tinga una estructura federal i mantinga la denominació País Valencià i el respecte a la llengua i a la cultura pròpies, no hi ha de què preocupar-se. Idealment podríem estar d’acord amb el concepte de Països Catalans, però la política no es basa en voluntarismes. Ans al contrari, com a marxista que sóc, el que intente fer és analitzar la realitat social i adequar l’estratègia a eixa realitat. Potser erre la meua anàlisi, però en eixe cas, hauria d’estar tranquil•la amb mi mateixa perquè actue amb coherència. De fet, i avançant-me un poc a les crítiques que se’m puguen fer: no he canviat. La meua decisió és estratègica i possibilista. Si fóra alemanya, m’afiliaria a Die Linke, però com que sóc valenciana no veig més opció que Esquerra Unida.

ENTREBANCS ORGÀNICS
Desconec realment què és el que m’espera en aquesta nova etapa. Alguns amics (antics companys de lluita independentista) m’han animat a fer-ho però alhora m’han advertit del desgast que pot suposar-me l’ingrés en una estructura orgànica com la d’Esquerra Unida. És veritat que hi ha el risc d’arrossegament dins de lògiques internes, de vegades absurdes, que es donen a dintre de les organitzacions, però això no em pot aturar.

Ara, per favor, les crítiques. A poder ser no massa destructives. Gràcies.

14 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Aurora! M'he esperat a comentar la teua entrada perquè pensava que el company Blanco et donaria la benvinguda digem-ne "oficial" a l'Organització ;P.
En realitat no sé què dir-te perquè el teu raonament em sembla irrefutable però... Ja fa temps que jo mateix vaig deixar la militància a Esquerra Unida i per la informació dels amics i coneguts que encara en tinc i el que veig als seus documents, doncs no m'abelleix massa tornar-hi. Potser estic enganyat però em sembla que les prioritats d'Esquerra Unida (ideològicament parlant) són més de caràcter identitari (nacional, de gènere, anticlerical...) que no pas situats a l'altura de mires que planteges a la teua entrada. De les prioritats de personatges concrets de les assemblees locals i comarcals millor no dir res: de vegades les relacions militants poden enverinar-se molt i potser jo no he estat tampoc un exemple de "rectitud" quan hi era a EUPV.
En qualsevol cas et desitge (i als companys d'Esquerra Unida) tots els èxits i encerts polítics i socials.
Salut.

Aurora Mora ha dit...

Hola Jesús,

T'agraisc molt el teu comentari, especialment allò de que els "arguments són irrefutables". Bé, jo tampoc diria tant, però sí que està sopesat i ben raonat.
Crec que tens raó en això dels valors identitaris o, com diuen alguns, 'post-materials'(que no deixen de ser importants perquè ens ajuden a qüestionar certs aspectes de l'esquerra tradicional que no eren correctes, com per exemple la teoria del decreixement quan qüestiona el dogma productivista i la idea de "progrés").
I és que és cert, en certa manera, l'esquerra ha caigut en la trampa: relegar les desigualtats econòmiques i la crítica al sistema capitalista a un segon lloc és un error. Un error que no crec que siga únicament d'EUPV, sinó dels partits d'esquerra en general.
No obstant, com que sóc un poc cabuda, intentaré posar el meu granet d'arena. Que les organitzacions partidistes tinguen problemes, defectes, límits, etc. no vol dir que no siguen els instruments privilegiats per a fer eixa tasca. Qui l'ha de fer sinó?

Parlem-ho.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Hola Aurora!

com que no has entrat ni al PP, PSOE o UpyD, per part meva no rebràs cap crítica destructiva. Jo no entraria a EUPV (que tampoc no conec, i me la faig com si fos una versió valenciana de la principatina), però la gent que ha decidit treballar-hi mereixeu tot el meu respecte. De fet, aporteu una mica d'esperança per a què en properes accions no hi hagi tantes concessions o directes baixades de pantalons a què ens tenen acostumats els partits (parlo també, i sobretot perquè són els casos més nombrosos que conec, de gent que milita a ERC, partit que porta uns anys superant-se dia rere dia en decebre els seus simpatitzants). Des de fora els partits segur que no es canvien, i per això valoro la gent que, malgrat tot, us hi comprometeu. Ara bé, a partir d'ara les decepcions per algunes decisions del teu partit les sentiràs més fortes i doloroses. Resisteix!

PD: he començat dient que jo no entraria, ni votaria, EUPV. De fet, ara mateix em sembla que no entraria enlloc ni votaria ningú. Estic decebut amb tots els partits i fart de la guerra partitocràtica. I tot plegat malgrat que trobo que a cada partit hi ha gent molt valuosa i a qui potser sí que votaria. ¿Per a quan un sistema electoral de llistes obertes? Aurora, siusplau, posa-m'hi el teu granet de sorra en canviar el sistema electoral! ;-)

Jesús Párraga ha dit...

Inicialment la franquícia catalana de IU era "Iniciativa per Catalunya" on es va desintegrar l'històric PSUC. Quan Iniciativa va trencar amb IU es va crear al Principat "Esquerra Unida i Alternativa", i ara les dues organitzacions formen una coalició. I Esquerrra Unida del País Valencia n'es una federació d'IU des del principi (Encara que està legalitzada com a partit des de l'època d'Albert Taberner. Més o menys...

Ricard ha dit...

Aurora, no et criticaré gens, perquè em sembla que és una decisió molt raonada i jo també pense que cal fer política dins dels partits que ara com ara tenim -amb tots els defectes que tinguen, continua sent vàlida la dita de Fuster aquella que deia que tota política que no feres tu seria feta contra tu-.
Ara bé, no et diré que hages triat l'opció encertada, ja que no és la meua, hahaha Només volia fer-te una pregunta al respecte, com a reflexió, sense cap mena de mala intenció: com és que algú que es defineix com a independentista entra a formar part d'un partit d'obediència espanyola? T'ho comente com a reflexió, perquè hi veig una contradicció, però no com a crítica -o almenys no com a crítica "destructiva"-, perquè, com et deia, em sembla molt lloable el pas que has donat!
Salut!
P.S. Jesús, no és del tot cert això que dius. Esquerra Unida del País Valencià estava legalitzada com a partit abans de la creació d'IU a l'estat espanyol perquè era un aplec de nacionalistes d'esquerres -que no tingué molt d'èxit- i que s'integraren a la UPV -és a dir, ara estan al Bloc-. En aquest sentit, és interessant de veure que el pacte del 87 entre la UPV i "Esquerra Unida" fou UPV-Izquierda Unida, ja que l'IU del País Valencià no podia fer servir les sigles EUPV. Posteriorment, la gent que tenia ús "legal" de les sigles i el nom li les cedí -lògic- per a formar la federació d'IU d'Esquerra Unida del País Valencià actual. (Albert Taberner fou alcalde d'Alaquàs amb el PCE entre el 1979 i el 1983 i dirigí "Izquierda Unida" com a representant del PCPV. És a dir, no va ser militant d'eixa Esquerra Unida del País Valencià)

Aurora Mora ha dit...

Bé, m'alegre que el debat estiga arribant! Quan vaig publicar l'entrada (una "bomba", tal i com va definir un amic meu), em va sobtar que ningú reaccionara, especialment la gent del rotllo indepe que em coneix per la meua antiga militància. Supose que conforme va passant el temps, tots anem acceptant raonaments que fa alguns anys ens hagueren produit un fort rebuig.
Així que gràcies a Ivan i a Ricard per ser tan comprensius (i també a la gent amb qui ho he discutit aquest cap de setmana, encara que m'hagen donat més canya).

Pel que fa a la teua pregunta Ricard, no hi ha cap contradicció, doncs si m'he afiliat a Esquerra Unida és, precisament, perquè ja no ho sóc, d'independentista. Sí mantinc un discurs identitari pel que fa a la llengua i a la cultura, però res més.
La principal prioritat en la meua acció política és la lluita de classes, que avui és més encarnissada i visible del que ho ha sigut en els darrers 60 anys.

Jesús Párraga ha dit...

"Mea culpa", Ricard, tens raó. Ara, tu estàs referint-te a l'antiga Esquerra Unida del País Valencià que es va constituir (si no recorde malament) enllà per l'any 1982 i on estava el Moviment Comunista del País Valencia i la Lliga Comunista Revolucionària (a més a més d'altres grups més xicotets). És de veres que, quan es va legalitzar com a partit, EUPV va haver de de solucionar la qüestió de la propietat de les sigles... ja no me'n recordava d'això, veges tu. Però no tots els militants de la primera EUPV se n'anaren en última instància al bloc: molts troskos estan encara en EU. De totes maneres, encara que siga "formalment" Esquerra Unida és una força política d'obediència exclusivament valenciana (torne a dir-ho, "formalment") federada en IU. A mi això me té igual, la veritat

Ignacio Blanco ha dit...

Sempre m'ha sobtat molt el debat sobre la suposada "obediència espanyola" d'EUPV. No sols negue la major, sinó que discutisc el propi concepte d'obediència territorial dins d'una organització democràtica. `

Esquerra Unida és una força sobirana d'àmbit nacional del País Valencià que lliure i democràticament es federa amb altres organitzacions territorials de l’estat formant entre totes Izquierda Unida. En eixe sentit, no hi ha cap dependència externa en allò que respecta a les pròpies competències, i en els temes d’àmbit federal els militants d’EUPV participen en igualtat de condicions en la presa de decisions a les assemblees i òrgans de direcció. Això és el federalisme, vaja.

En tota la meua experiència política només he conegut una ocasió en que s’ha posat en dubte la sobirania d’EUPV, i van ser precíssament aquells que s’anomenaven “nacionalistes” (i que avui estan a un altre partit) els qui van intentar que s’imposara des de “Madrid” una determinada estratègia electoral i una concreta candidatura (l’esperpent era tal que durant uns dies el Bloc anunciava un pacte amb IU en contra d’EUPV). Fracassaren perquè va prevaldre la decisió democràtica dels militants del País Valencià, com havia de ser.

Jo sé que a algunes persones els costa entendre el federalisme, però és la vinculació que molts voldríem no sols per a l’estat espanyol sinó més enllà. De moment, tenim Izquierda Unida Federal i està en procés de consolidació el Partit de l’Esquerra Europea (del què formen part, entre altres, IU d’Espanya, Die Linke d’Alemanya, Rifondazione d’Itàlia, el Bloco d’Esquerda de Portugal, el Partit Comunista Francés…). El somni seria construir una nova Internacional (la Cinquena?) que aglutinara totes les forces polítiques i socials anticapitalistes. A poc a poc…

Ricard ha dit...

Ei, Aurora, però com ha estat això? T'ha passat amb la "roja" el mateix que als de Vaya Semanita (http://www.youtube.com/watch?v=N7m3aDXPHIk)? :P
Hehe, més seriós, continuem el debat. El que ara no entenc és que -no ho dius directament, però se'n pot interpretar- prioritzar la lluita de classes haja de significar deixar "aparcat" qualsevol altre posicionament polític. He d'"aparcar" l'ecologisme perquè també crega en el feminisme? No ho veig. Per què s'ha d'acceptar l'statu quo espanyol per a poder fer un discurs de "lluita de classes". (De tota manera, i com a apunt al marge, ara sí que em ficaré una miqueta més punxa: vols dir que Esquerra Unida té una pràctica de "lluita de classes"? El discurs pot ser, però la praxi...)
Ignacio, jo entenc de federalisme perfectament, només que el meu no ha de passar per Madrid, va en línia recta cap a Brusseŀles: és tan senzill com que vull que el País Valecià siga una estreleta més en la bandera blava de la UE -i canviar la UE, per descomptat-. A mi això de la "sobirania" d'EUPV em recorda a la del PSC -que en té més legalment i tot-, tot i que no t'ho vaig a discutir (i tampoc no cal entrar en el debat interminable de les "escissions"; però crec que hauríeu de reflexionar per què pràcticament tot cristo ha petat a córrer cames em valguen d'EUPV -Ribo o Botella, per exemple, són casos molt forts-. I dir que és per la "cadireta", avance, em sembla fer-se trampes al solitari, perquè a on han vingut no és n'hi hagen a manta, precisament -n'hi ha més, ask Amadeu Sanchis, a IU, per exemple-. Però bé, reconec que ací he grinyolat i no he mantingut les formes... disculpes de bestreta.
P.S.(Aurora, una darrera punyeteria, ja sé que sóc una miqueta pesat amb açò, però has d'entendre que, a més de la lluita per la llengua i el país, em van si fa no fa els quartos com a filòleg: El llibre de Todorov està en català: http://www.pageseditors.com/CAT/llibre_milenio2.asp?id=1&id_llibre=1458
Per si algú passa, ja té la la informació. Cosa que, entén-ho bé, per favor!, no vol dir que em fique amb la llengua que et pete triar per a llegir: només és això, per si de cas algú veu que estàs llegint eixe llibre i li encomanes el cuquet (jo el tinc pendent de lectura, de fet), que sàpiga que també està en català, que amb la poca visibilitat que tenen els llibres en català, entén que tinga eixa xicoteta "obsessió" [Ho faig per tot arreu, hehe, en això -com en moltes altres coses- reconec que sóc molt pesat]
Salut!

Aurora Mora ha dit...

Hola Ricard, el video psss... ni fu ni fa. A mi és que el futbol em dona alèrgia (si no és que jugue jo -llavors és divertit-) i Ejpaña també.
Bé, anem per parts. Si jo dic que no sóc independentista no vol dir que automàticament, em convertisca en espanyolista. Simplement que la qüestió nacional no és una de les prioritats en la meua acció política.
A açò tu respons que no és incompatible, però el ben cert és que són estratègies divergents: mirem Catalunya, que és l'exemple més clar. Certament hi ha una base popular en l'independentisme, però l'èxit en el seu objectiu polític (aconseguir la independència) radicarà en la voluntat de la burgesia, no ens enganyem. I la lluita de classes? Relegada a un segon plànol (excepte per a les minories més radicals).
Ara mirem el País Valencià: quina burgesia pot fer eixe paper? Són les classes treballadores permeables al discurs valencianista? En principi, per què no? Però qui ho faria això? Camps? Alarte?
Hauria de ser l'empresari Pere Mayor o l'actual portaveu del Bloc, no? I quines perspectives electorals té aquesta formació? Pràcticament nul.les. De fet, el "pico" ha estat amb un discurs centrista, interclassista, "ciuero", i ja veus: 4,8%. El gran éxit del valencianisme polític. L'altre dia, una companya em deia que l'espanyolisme havia acabat amb les nostres possibilitats en la batalla de València. Jo discrepe. No negaré la guerra bruta que van fer contra nosaltres (i que encara continua hui amb una intensitat baixa) però no crec que el valencianisme haja tingut mai una base social àmplia al nostre país. De fet, és precisament l'esquerra qui fa eixe discurs, en el qual jo, òbviament, em situe. Però quin és l'objectiu de l'esquerra i quina ha de ser per tant la seua estratègia: optar per un discurs interclassista (al·liant-se amb quina burgesia?) per tal d'aconseguir la independència o optar per la lluita de classes?
La tria és obligada perquè d'això dependran les estratègies. Catalunya ha triat. I nosaltres hauríem de triar també, en conseqüència amb l'anàlisi (històric, sociològic, econòmic, etc.) que fem del nostre entorn.
Tercera qüestió: És EUPV un partit amb un discurs i una praxi marxista? Doncs sembla que no massa, però haurem d'anar fent. Pel que sé, no sóc la única que m'afilie. Està produint-se un goteig constant d'afiliacions. Tampoc no crec que siga per a llançar coets, però estic segura que no és casual.
En general, la classe política i els partits polítics estan prou desprestigiats, però el seu paper continua sent privilegiat davant altres formes de fer política. Si algú vol fer activisme en Escola Valenciana, en la cooperativa del seu poble o en el moviment d'alliberament de gais i lesbianes em sembla perfecte, però eixes lluites han de tenir una articul·lació partidària per a què entren a l'agenda. Ens agrade o no. Així estan les coses.
Que EUPV no és la panacea? Doncs no, clar. Però jo, en això, sóc com la Luxemburg. Formava part de l'ala esquerra del PSD (del PSD!) i quan ja no hi va haver més remei, formà, junt a d'altres companys el KPD, Partit Comunista Alemany. Tu mateix ho has dit, els partits són eines per a aconseguir objectius. No els hem de tenir cap estima especial com si fóren les nostres parelles o la nostra família.

Anem parlant-ho.

Una abraçada.

PS. Podia articular tota aquesta discussió en un post, no creus?

Aurora Mora ha dit...

Ah, Ricard, se m'oblidava. De les escissions que es puguen haver comès en el passat recent i que encara cuegen, com es veu en els comentaris. No és una cosa del que ningú crec que puga estar-ne orgullós. Sempre que l'esquerra es divideix es produeix una derrota. Però més enllà d'això no trobareu res per la meua part. No tinc cap intenció d'implicar-me en baralles passades. No li donaré la raó a cap dels bàndols, entre d'altres coses, perquè tots dos tindran part de culpa. Com diu la dita popular: dos no es barallen si ú no vol. Punt.

Pel llibre d'en Todorov, gràcies per la referència, però és que no el vaig poder triar (és una llarga història). I com que el tinc a casa, doncs el llig. Si et dic la veritat, no m'apassionen massa els assaigs culturalistes però bé, haurem de llegir de tot.

Ricard ha dit...

Ei, gràcies per la resposta! Però primer de tot: allò del vídeo era una conyeta!
La veritat és que, després de llegir la teua resposta, discrepe molt profundament de la teua anàlisi. Però tornaré a solucionar abans un parell de malentesos: El tema de les escissions. Tens raó, no hauria d'haver-lo tret. Quan escric, vaig encadenant idees i vaig "derrapar". El llibre de Todorov. Com et deia, deixava l'enllaç a la traducció catalana per si de cas, per si encomanaves la lectura (cosa que segur que sol passar, ja que -el meu cas, per exemple- les lectures d'algú que lliges i t'interessa el que escriu sempre et desperten el cuquet -és a dir, jo tenia el llibre de Todorov com a pendent; però després de veure que l'estaves llegint ha apujat uns graonets en l'escala llibres pendents ;) ) que hi haguera la possibilitat de tria, que ja saps com és d'invisible al País Valencià la literatura en català o traduïda al català. Només era això.
Ara que ja havia respost les qüestions paraŀleles, em queda la important. Però crec que tens raó, seria necessari un post, més que un comentari, perquè n'hi ha tants, de matisos! Crec que serà millor deixar-ho ací, per ara. Després de Cantautors -música, mestre!-, promet posar-m'hi i redactar un text més o menys estructurat on et responga les qüestions que planteges.
Salut!

Anònim ha dit...

EU? Estas segura? Federalisme? Quants companys de lluita decideixen tirar la "toalla". Açò no és una crítica destructiva però en poques paraules et diré el meu parer. Esquerra Unida amb el seu federalisme, no deixa de ser un partit espanyol, que mai ha questionat la unitat de l'estat espanyol i que si alguna vegada en la història arriba el moment de dir adéu Espanya, faran allò que els manen des de Madrid, com la resta de partits espanyols. I no vull entrar en temes de llengua i identitat nacional. Em conforme veient quina llengua parlen i usen als mitjans de comunicació els seus màxims dirigents al PV (Marga Sanz, Amadeu Sanchis i cia)
En la teua decisió veig un poc de pragmatisme, una búsqueda del camí fàcil. Avantposes uns ideals al país, no ho critique, però amb decisions així, mai aconseguirem crear una opció mitjanament vàlida al nostre petit país, com si que ho estan fent els nostres germans del nord amb la Cup i altres coses. En fi, una llàstima, perquè gent amb la teua valua és la que necessita tota opció, siga marxista o no, que vullga reconstruir el nostre país. De totes maneres, tot i que els nostres camins ja no són els mateixos, espere que et vaja molt bé i que allò al que aspires dins d'EU es puga fer realitat. Molta sort. Jordi

Aurora Mora ha dit...

Benvolgut Jordi,
Només alguns apunts: 1) quan dius "I no vull entrar en temes de llengua i identitat nacional. Em conforme veient quina llengua parlen i usen als mitjans de comunicació els seus màxims dirigents al PV (Marga Sanz, Amadeu Sanchis i cia)" sols et diré que les notes de premsa que EUPV envia als mitjans estan sols en català. Són els mitjans els que solament s'expressen en castellà. 2)"I que si alguna vegada en la història arriba el moment de dir adéu Espanya, faran allò que els manen des de Madrid". Un judici poc substentat en fets, no creus? 3)Avantposes uns ideals al país, no ho critique, però amb decisions així, mai aconseguirem crear una opció mitjanament vàlida al nostre petit país. Açò sí que mereixeria un comentari més extens, però de moment sols apuntaré un parell de coses: jo no avantpose ideals, es tracta d'estratègia política. I en tot cas, no seria a l'inrevés? És que no és "fer país" un ideal polític en el sentit més pur d'ideologia?

Gràcies per posar-m'ho "difícil" perquè a diferència d'altres, a mi m'encanta discutir. De fet, m'apassiona.

Salut i ens veiem "virtualment"!